Les idees clares

Yes, we can

ricoma — Fri, 23 Jan 2009 13:14:58 +0000

Barack Obama ha recollit la pilota i es disposa a jugar- lo en una trobada plagada de dificultats, però amb tota l’afició al seu favor. Els seus adversaris, en forma de crisi econòmica, fallida del sistema financer, polítiques socials sota mínims, seriosos conflictes internacionals i les pròpies expectatives que la seva Presidència ha aixecat, li van a posar molt complicat intentant que, com ha succeït en altres ocasions, el canvi sigui més una voluntat que una realitat. Els seus seguidors copen les grades d’aquest macroestadi que representa el context internacional i fan ‘l’onada’ segurs de la seva victòria.

Confiança en l’equip no manca. Certament Obama esgrimeix una bona defensa, fent gala d’objectivitat i realisme quant a la diagnosi sobre la situació que travessa el seu país;un bon centre del camp, formant un gabinet caracteritzat per l’experiència i motivat per un idealisme controlat,i una davantera que va a rematar a porta amb decisions importants però, sobretot, amb un estil molt diferent al joc brut que desenvolupava l’administració Bush.

A Espanya, Zapatero, últimament més President de la major ‘penya’ Obama del país que no del Govern, ja no té excuses per a seguir alimentant el seu viver de vots des de l’esquerra antiamericanista. Com si es mirés en un mirall ombrejat veu, a l’altre costat de l’Atlàntic, la seva pròpia figura i com a tal, ell també va a ser Amèrica. Llàstima que un error estratègic greu,com és establir les relacions internacionals en funció de les afinitats polítiques o personals, generi suspicàcies que necessitaran el seu temps per a ser neutralitzades, sobretot en un país, Amèrica, i amb un President, Obama, que té la grandesa d’incloure entre els seus Ministres a destacats membres de l’etapa Republicana i, per destacada entre d’ells, a la seva contrincant directa en les primàries Demòcrates. Qui és diferent? Spain o Amèrica.

Publicat: Aquí

El día después

ricoma — Wed, 14 Jan 2009 15:42:45 +0000

Se acabaron las excusas, Zapatero ya no tiene un chivo expiatorio con el que justificar el desencuentro en nuestras relaciones con los Estados Unidos. De acuerdo en que el antiamericanismo se haya convertido en un activo electoralmente rentable de la izquierda española, por mucho que la mayoría de la masa social que la integra se empape entusiasmada de su cultura y tradiciones. Vale que la entronización de Bush como emperador del Averno haya servido a nuestra izquierda para tener un diana fácil en la que ir haciendo blanco cuando el momento político lo aconsejaba. Pero la utilización de la política exterior como arma de consumo interno es un juego peligroso que acostumbra a pasar factura en algo tan importante en el mundo de la diplomacia como es la confianza, ya no la que recíprocamente nos tengamos con América, obviamente inexistente, sino la que el resto de la comunidad internacional nos otorgue después de haber asistido como espectadores privilegiados a esta partida de dardos en la que siempre dábamos en el puntito rojo. Lo que une al mundo occidental son sus valores democráticos, en el epicentro, la libertad, llevada hasta el extremo de elegir periódicamente a quien queramos que nos represente. Menospreciar a todo un pueblo por carecer de sintonía con quien lo preside o confundir sus decisiones con un sentimiento homogéneo de toda la sociedad no puede generar más que desconfianza en el conjunto de la comunidad internacional, circunstancia nada positiva en un mundo complejo en el que hay que saber con quién se puede contar y estar seguros de quién camina en la misma dirección. Tengo la convicción de que el nivel de expectativas generado por Obama quedará muy por encima de los resultados de su gestión, aun siendo ésta excelente. El motivo no es otro que el estrecho margen de juego del que los presidentes americanos disponen atendiendo a las líneas que marcan sus principios como nación. No será el cambio el denominador común de la nueva Administración americana; lo será su capacidad de reconducir los excesos cometidos por su antecesor, en un sistema que ha definido y convertido a los Estados Unidos de América en el país más influyente del planeta. Concretamente en política exterior las cartas americanas que mostrará Obama ya están encima la mesa. El propio Sr. Bush, posiblemente después de un acto de contrición, las levantó: repliegue gradual de las tropas de Irak, gradual, baste recordar que el nuevo vicepresidente, Biden, fue quien más recriminó a España la súbita retirada de nuestro contingente; más dotaciones en Afganistán, donde solicitará también mayor compromiso en efectivos españoles; pleno apoyo a Israel en el conflicto de Oriente Medio; firmeza en la lucha contra el terrorismo internacional, con un Irán nuclear en el ojo del huracán por mucho diálogo que haya entre medio y la petición a Europa de que la categoría de aliados la practiquemos invirtiendo para la causa lo que proporcionalmente nos corresponda. Se acabaron las excusas y Obama debe ser también una oportunidad para que nuestro Gobierno madure en política internacional y entienda que en diplomacia los gestos tienen más valor que las palabras, evitando de esta manera repetir excesos. Cierto, excesos dirigidos a Bush, pero de los que todo el mundo ha tomado nota. Estas circunstancias debería conocerlas el Sr. Zapatero, prepararse para ello y convencerse de que el Sr. Obama no va a ser su réplica americana, así todos tendremos la tranquilidad de que con el paso del tiempo no repondrá la diana con la que ensañarse. Acabo con unas palabras del propio Obama, muy gráficas, pronunciadas en la convención demócrata del año 2004: «Ni Republicanos, ni Demócratas?, Americanos». Bonito, ¿verdad?

Publicado: Diari de Tarragona (12/11/2008)

Agua

ricoma — Sun, 04 May 2008 19:37:14 +0000

¿Es la coherencia un valor saludable en el ejercicio de la política? Sin ninguna duda, sí. Saludable, necesario e imprescindible. Otra cosa es que se tome en consideración a la hora de fijar un criterio para decidir el voto en unas elecciones, dicho de otra manera: la coherencia no hace ganar unos comicios electorales.

¿Hay que ser rigurosos en el tratamiento político de aquellas cuestiones de especial sensibilidad? ¡También! Rigurosos, objetivos y prudentes, en otras palabras: alejados de demagogia. Otra cosa es caer en la tentación de llegar al alma de la gente mediante su punto más débil, la sensibilidad.

Estos días, en un tema de radiante actualidad como el agua, estamos presenciando en los socialistas las consecuencias de haber mantenido como referentes políticos la incoherencia y la demagogia. Prisioneros de ambos “activos” las formaciones de izquierdas quieren hacer lo contrario de lo que dicen, quieren dar por bueno aquello que le han negado a otros, quieren, en definitiva, justificar el acierto de las políticas, no por aquello que representan sino por quiénes son sus autores.

¿Nos hemos dado cuenta ahora, con un horizonte muy cercano a la sequía, cuando podríamos tener problemas de abastecimiento de agua de boca con afectación a 4 millones de personas?

Si fuera así, se trataría de tal ceguera política que la exigencia de responsabilidades habría de ser tan inmediata como contundente. Personalmente tengo la certeza que este problema ya estaba en la cabeza de nuestros gobernantes, pero que prefirieron fiar la solución del mismo al azar meteorológico para no tener que adoptar, en épocas electorales , decisiones lógicas, de sentido común, por muy contradictorias que fuesen a la gran consigna anti-trasvases, que con tanta energía alzaron con un único objetivo de desviar riadas de bien intencionados votantes hacia sus intereses partidistas.

Si nadie cuestiona que las personas hemos de estar perfectamente comunicadas entre nosotros mediante potentes redes de infraestructuras; si nadie pone en duda que las energías han de abastecer completamente las necesidades de los ciudadanos desde las diferentes redes eléctricas; por qué hemos de cuestionar que un país ha de tener posibilidades de hacer llegar el agua, cuando sea necesaria y en condiciones ecológicas que lo permitan, de las zonas excedentarias a las zonas deficitarias.

Tratar el agua como un asunto doméstico es negar su condición de bien de primera necesidad y, por tanto, exigible como derecho fundamental para cada uno de los ciudadanos.

Territorializar las políticas de agua es compartimentar un hecho indivisible que solamente desde una concepción y tratamiento globales podemos garantizar su gestión bajo criterios de operatividad, eficacia y perdurabilidad.

Bienvenida, sea, pues la interconexión entre el agua excedente del minitrasvase de Tarragona con la conca del Ter- Llobregat, de la misma manera que bienvenida fue la llegada de agua potable a la ciudad de Tarragona. Lástima que para acabar en este punto nos podíamos haber ahorrado engaños, mentiras, incoherencias y demagogias. En su consciencia quedará y en la memoria de todos fluirá.

Una gran oportunitat

ricoma — Wed, 09 Apr 2008 09:08:55 +0000

Hem tardat quatre anys però ara, finalment, hem pres consciència de la necessitat de canvis per constituir-nos en una sòlida alternativa de govern. La inesperada derrota a les eleccions generals l’any 2004 va condicionar la capacitat d’organització i planificació del Partit al llarg de la darrera Legislatura. Un període on es va produir el fet excepcional de, malgrat ser el principal Partit a l’oposició, tenir-nos que justificar permanentment sobre la nostra actuació al front del Govern en compte de liderar aquelles polítiques i projectes alternatius a la doctrina socialista. El gran actiu que disposa el Partit Popular és la fidelitat del seu electoral, més de deu milions de vots obtinguts el passat 9 de març ho avalen, fet que demostra la vigència del nostre projecte, la solidesa dels principis liberal – conservadors que ens inspiren i, sobre tot, la responsabilitat que tenim per tal de fer-los arribar a la ciutadania. Som un Partit viu, amb més suport que fa quatre anys i ja amb plena seguretat i llibertat de maniobra per assolir els nostres objectius polítics, és a dir, per recuperar el govern de la nació. Si, com acabo d’assenyalar, el nostre bagatge polític és per si sol un actiu de primer nivell, cal posar-lo en mans de qui millor pugui defensar-lo i, paral·lelament, adequar-lo a la realitat política i sociològica de la gent. Una cosa tan senzilla o complicada, està a les nostres mans, com sintonitzar amb la societat. Ja hem donat el primer pas, el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu del Grup Parlamentari, conjuntament amb la convocatòria dels Congressos, nacional i català, marquen el inici d’aquestos canvis adreçats a oxigenar el projecte, dotar-lo d’una embranzida i fer que qualli en el teixit social. La Soraya és, per damunt de tot, força, capacitat i il·lusió, valors que només es poden acumular des de la seguretat en un mateix, des de la manca de vicis adquirits susceptibles de condicionar la teva actuació, i, des de la solidesa de representar una generació molt preparada i conscient de que sobre ella recauran les grans decisions del futur. La política és l’argument sobre el que es desenvolupa i estructura el progrés en els sistemes democràtics i, si les ideologies tenen que adequar-se a les situacions, les persones tenim que saber oferir la nostre col·laboració des del rol en el que cada moment més podem aportar al conjunt, a l’equip que és un Partit Polític. Deixem doncs que siguin els analistes i historiadors qui no perdin de referència el retrovisor de la història. Aprenguem nosaltres d’aquells errors que el pas del temps pot haver fet evidents i mirem endavant, preocupem-nos de ser positius i mostrar-nos preparats per fer front a temps difícils. Tenim per davant quatre anys complicats: ja ningú dubte dels efectes de la crisi econòmica, de la necessitat d’unitat en la lluita antiterrorista, de les carències del nostre sistema judicial o dels problemes derivats de la covardia política com, clarament a casa nostra, representa la manca de política hidrològica. Deixem també que governi qui ha rebut el mandat de la societat, els socialistes. Busquem apropaments en aquelles qüestions que han d’estar per damunt de la lluita partidista. El sentit d’Estat és també un actiu de primer ordre per qui se sent Partit de Govern com ho és el Partit Popular. Mariano Rajoy ho té molt clar, aquesta és la Legislatura de la gran oportunitat pel Partit Popular, tinc la seguretat de què tots els implicats en el projecte sabrem estar a l’alçada del que tot això representa, al nivell que la societat ens exigeix i amb plena consciència que el que tenim entre les nostres mans és el futur del nostre país, el progrés i benestar de la nostra gent.

Desautoritzem el insult i l’ofensa personal en el debat polític

ricoma — Sat, 01 Mar 2008 13:25:29 +0000

Malauradament en els darrers dies hem vist acusacions personals que van més enllà de la deguda correcció que hem de demostrar i exigir als polítics. “L’imbècil”de González a Rajoy o els insults professats per Marino Pérez al Sr. Lluís Suñé són un exemple clar del que no ha de ser admès en la confrontació política. En aquest sentit, com a cap de llista del PPC al Congrés condemno aquestes expressions i desautoritzo a qui, en nom del Partit Popular, intenti llançar-les.

“Alea Jacta Est”

ricoma — Thu, 28 Feb 2008 15:54:52 +0000

Hoy, en el ecuador de la campaña electoral, las estrategias y planteamientos de los dos únicos partidos que pueden tener responsabilidades de Gobierno después del 9 de marzo ya están fijadas. Por un lado, tenemos a un Zapatero incapaz de defender su gestión al frente del Gobierno, negando la existencia de problemas que ya son percibidos por los ciudadanos y sin un proyecto sólido para de futuro. Quizás todo ello es lo que provocó su sincero reconocimiento, desde la sinceridad que confiere un micrófono cerrado, de que no tenía más remedio que recurrirá a la tensión y a la dramatización para ganar las elecciones. Todo un ejemplo de lo que viene practicando con regularidad: Hacer lo contrario de lo que elocuentemente predica.En contraposición a esta actitud el Partido Popular, por un lado, diagnostica con objetividad los problemas y retos que tiene plantada nuestra sociedad y, por otro, ha venido desarrollando una clara exposición del conjunto de medidas necesarias para hacerles frente. Oportunidades para nuestra gente, para que puedan hacer frente a su cotidianidad sin sufrir por los incrementos de los precios, la subida de los impuestos o la destrucción de empleo. Oxigeno y capacidad de iniciativa para nuestro tejido empresarial que necesita, en su papel de dinamizador económico y generador de trabajo, que su fiscalidad sea incentivadora y no penalizadora y que la Administración le genere confianza en lugar de obstáculos. En consecuencia, la visión de futuro y el sentido común del Partido Popular frente al negro envoltorio de humo, vacío de contenido, en el que se mueven los socialistas. “Alea jacta est”

Felipe González, l’aposta de futur dels socialistes

ricoma — Sun, 24 Feb 2008 20:44:21 +0000

Mentre els socialistes de Tarragona tornen a treure a escena a Felipe González, màxim responsable de la crisi econòmica que varem viure a España a finals dels anys 90, el Partit Popular a Tarragona comença la seva campanya amb un referent de futur, de visió moderna i de gestió eficaç, l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón.Suposo que els socialistes pensen que els ciutadans no se’n recorden de que la taxa de l’atur a Tarragona arribava l’any 1996 a un 22’8%, que la pensió mitjana era de 382 euros i la inversió de l’Estat a Catalunya no arribava al 9%, … Una figura que forma part de l’etapa més fosca i corrupta del socialisme dels anys 90, que va deixar a tot un país en fallida i amb greus problemes econòmics. Potser l’expresident forma part del dramatisme i la crispació que els socialistes volen per aquests dies de campanya?

Benvinguts al meu bloc!

ricoma — Wed, 20 Feb 2008 07:01:03 +0000

La capacitat de comunicació entre el conjunt de la ciutadania i els responsables polítics ha viscut un canvi qualitatiu molt important amb la irrupció de les Noves Tecnologies de la Informació.

Uns canals de informació que poden millorar la qualitat de vida de les persones en alguns casos (parlem de tot el referent a l’Administració Electrònica) o que serveixen també per millorar la qualitat i la rapidesa amb la que els ciutadans poden accedir als serveis que es presten. Darrerament però, un nou sistema de comunicació més informal i no tan institucional s’ha anat consolidant en el temps: el dels blocs i més concretament el dels blocs polítics. En uns moments en els quals el prestigi de la classe política no passa pel seu millor moment, el bloc és una eina que pot apropar els ciutadans als seus responsables polítics, saber directament què pensem, fer-nos directament consultes, sense substituir el contacte presencial, però sí enriquint-lo, complementant-lo. Hi ha però un tipus de bloc que no és tan positiu: el que únicament distribueix a la xarxa consignes partidistes, eslògans repetits una i altra vegada. Res d’això trobareu en aquest espai que tot just comença avui.

La meva intenció és la de compartir amb vosaltres totes les inquietuds del nostre temps, què pensem de l’habitatge, de la immigració, de les infrastructures de Tarragona, de la seguretat ciutadana.També podreu trobar, en la meva condició de Coordinador de Campanya del Partit Popular a les Eleccions Generals a la província de Tarragona, comentaris sobre les activitats de campanya del meu Partit, propostes concretes per debatre, etc. etc. Un bloc només es converteix en una eina efectiva en la mesura que tingui la vostra participació. Aniré responent totes les qüestions que em plantegeu, amb la convicció que les vostres aportacions també enriquiran els meus punts de vista i també l’oferta programàtica del Partit al que represento.

Gràcies per la teva primera visita i espero comentaris!

Francesc Ricomà

Cap de llista del PPC de Tarragona

El futur es guanya a les escoles

ricoma — Tue, 19 Feb 2008 15:21:51 +0000

L’informe de la Fundació Bofill alertant de la mala situació de l’educació a Catalunya o l’estudi PISA de l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) on s’analitzava el nivell del sistema educatiu espanyol, i, en conseqüència del nivell dels nostres joves, deixen veure, a banda de les preocupants dades que reflecteixen que ocupem els darrers llocs de la cua europea, que tenim un deute pendent amb l’educació dels nostres joves.
Malauradament, una realitat que any rere any s’agreuja cada cop més: s’han duplicat els escolars que repeteixen curs, el fracàs escolar ha crescut i a Catalunya els joves que abandonen els estudis després de l’ensenyament obligatori arriba a un 34%. A aquesta realitat se li suma l’absentisme escolar, la integració dels immigrants a les aules i altres realitats més complicades com el bullying i els entorns familiars.

No cal dir que tot plegat fa que estem davant un situació difícil que cal reconduir amb certa urgència. Tampoc podem oblidar que l’educació és la millor inversió de futur que pot fer un país, la formació d’avui són les oportunitats pel demà i només les societats que generen oportunitats pels seus ciutadans poden avançar amb garanties en aquest món cada cop més competitiu.

Els dos models socialistes que han regit l’ensenyament en el nostre país des de la recuperació de la democràcia han fracassat estrepitosament tal com ho certifiquen les dades però, també, perquè així ho manifesta la comunitat escolar on els pares veuen, en uns cassos la poca motivació dels seus fills envers la seva educació i, en altres, com el baix nivell a les aules impedeix un millor aprofitament del temps i capacitats dels alumnes. Tanmateix el professor comproven el gran desequilibri existent entre la immensa responsabilitat que tenen assignada i el suport que necessiten per desenvolupar-la amb eficàcia.

No podem perdre més el temps amb la implantació d’assignatures de dubtosa utilitat, en la semàntica de les paraules o en la sectoralització escolar. No podem perdre més temps utilitzant l’escola per adoctrinar els alumnes en qüestions en las que, afortunadament, la societat hi té plantejament plurals. No podem limitar les possibilitats de futur dels nostres alumnes evitant que dominin amb la mateixa facilitat les dos llengües que tenim. La cultura és il·limitada, no admet restriccions al aprenentatge per això la cultura és futur, possibilitats i, per damunt de tot, llibertat.
Així doncs, cal un nou plantejament del sistema educatiu que ens incorpori al tren europeu. Calen les idees clares i treballar en la línia de recuperar els conceptes d’esforç, treball i responsabilitat en els alumnes; dignificar el paper dels professors per què tinguin l’autonomia i el suport que necessiten; incrementar la inversió, adequar les matèries a les exigències dels mercats professionals i de treball i, sobre tot, comptant amb el pilar bàsic de la formació i educació dels nens: la família. Són els pares responsables directes de la formació i educació dels seus fills, només amb un sistema educatiu adequat i la complicitat dels professors, centres educatius i família podrem arribar a formar als nostres joves i deixar de passar vergonyes de present i seriosos problemes de futur amb nous informes Bofill o Pisa.

Francesc Ricomà

Candidat del Partit Popular de Tarragona a les Eleccions Generals

Cal parlar d’immigració

ricoma — Tue, 19 Feb 2008 07:17:33 +0000

En els darrers dies hem vist com la proposta electoral en matèria d’immigració de Mariano Rajoy ha calat en la nostra societat. Era obligat situar en el debat polític aquesta qüestió tan comentada per la ciutadania. Avui, ningú amb dos dits de front pot qüestionar que l’arribada d’immigrants al nostre territori és un fenomen que cal regular i sobre el que cal actuar.
Catalunya concentra el 21% de la població immigrant del conjunt d’Espanya. A Tarragona són molts els municipis on la població immigrant supera aquesta xifra, amb el factor afegit de que el gruix d’immigració a casa nostra és d’origen musulmà. Així doncs, cal un Govern amb les idees clares per tal de que l’arribada de persones estrangeres al nostre territori sigui beneficiosa per tots. És des d’aquest posicionament que parteix la proposta del Partit Popular d’establir un contracte d’integració per tal de que la presencia d’immigrants al nostre país s’estableixi amb les mateixes condicions en drets i deures que tenim els nacionals.

Aquest compromís, conjuntament amb el final de les regularitzacions massives, el control de fronteres i aeroports o la revisió de les condicions exigides per afavorir el reagrupament familiar, representen un paquet de mesures que volen posar ordre a la disbauxa que els socialistes han provocat amb aquesta qüestió i, per damunt de tot, volem acabar amb la idea generalitzada de que Espanya és un país on es pot entrar de forma il·legal per aconseguir amb facilitat la condició de legals.
Hem de ser realistes i acceptar que el nostre nivell d’acollida és il·limitat i ha d’anar condicionat a les necessitats laborals del país i no en funció de determinats apriorismes ideològics de les esquerres. Cal aplicar polítiques d’integració centrades en fenòmens concrets de potencia exclusió social, polítiques actives en l’àmbit de la planificació urbanística per evitar guettos, escolarització de tots els nens,….I exigir l’acceptació de que totes les persones tenen drets i deures que s’han de respectar i complir.

Francesc Ricomà, candidat del PPC de Tarragona al Congrés